Les obres d'art del Museu de Lleida

Encara no s'ha tancat el tema del litigi sobre les obres d'art que es van adquirir des del bisbat de Lleida.
S'han dit moltes coses..., però em sembla que no es va a l'arrel del cas. Es donen per acceptats uns fets que sovint en d'altres ocasions els mateixos protagonistes qualificarien de política de fets consumats inacceptable.

Us recomano la lectura de l'article del meu pare, Antoni Munné, a la revista l'Informador de Martorell.

És a la pàgina 6 d'aquest enllaç:

http://www.informadordemartorell.cat/uploads/144152.pdf

Bisbes Catalans - Consulta per la Independència

El paper de l'arquebisbat de Barcelona en la Consulta per la Independència es posa a prova. Excel·lents caretes a l'AVUI de Joan Vallvé (Bústia 24 de febrer) i Carles Rius (Bústia 26 de febrer).

L'església amb el poble o l'església contra el poble. L'arquebisbat té l'oportunitat d'escollir. I quan ho faci marcarà el camí que vol seguir. El poble català voldríem que estigués amb nosaltres. Ells mateixos...

Pacte fiscal? Ridícul total

El secretari general de la Presidència, Francesc Homs, ens confirma que el govern català reclamarà el pacte fiscal en base als drets històrics recollits a l'article 5 de l'Estatut.

Benvolgut senyor Homs: no jugui amb el seu poble. Catalunya ara no necessita cap més discurs de bones intencions. Fa trenta anys que ens hem estat enganyant, però ara ja hem obert els ulls i vostè ho sap. Sigui valent, estigui al costat del seu poble.

No pot dir que ara el govern amb el nou pacte fiscal abandonarà el paraigua comú de la LOFCA. No depèn de vostès, i de qui depèn ens han dit per activa i per passiva que no abandonarem el paraigua de la LOFCA. El mateix es va dir durant la negociació de l'Estatut, la resposta va ser que no i la mateixa resposta ens donaran.

No pot dir que pactarem aquesta llei de manera bilateral amb l'executiu espanyol. El mateix es va dir durant la negociació de l'Estatut, la resposta va ser que no i la mateixa resposta ens donaran.

No pot dir que amb el nou pacte fiscal es recaptaran tots els tributs, tindrem plena capacitat tributària i es definirà una quota a pagar a l'Estat. El mateix es va dir durant la negociació de l'Estatut, la resposta va ser que no i la mateixa resposta ens donaran.

A més no pot dir que aconseguirem allò que CDC va dir que ja havíem aconseguit:

No es va aconseguir el 2005 i no s'aconseguirà ara. I perdríem quasi 10 anys de temps.

I això li ho dic amb tot l'afecte i amb el convenciment, com a ex-company de CDC, que vostè també desitja la independència del nostre país. Però també amb la constatació que li manca la decisió dur-nos-hi.

Sigui valent, reconegui que per aquest camí no es va enlloc, més enllà d'anar fent la viu-viu. El camí és explicar la veritat a la gent, no enganayar-la. Així s'aconseguiex que tot el poble conegui la veritat i s'obté el seu suport per proclamar la independència. Faci-ho!

Ramon Munné

Adherit a Solidaritat Catalana per la Independència
ex-militant i ex-Conseller Nacional de Convergència Democràtica de Catalunya

Independència: primer Match Ball!

Article publicat a http://www.solidaritatcatalana.cat/opinio

Ha arribat el primer Match Ball per la independència. El ple del Parlament tindrà d’aquí poc temps l’ocasió de guanyar la nostra independència. Aquesta pilota de partit arriba de sobte i crec que faríem bé de conscienciar al màxim a tots els catalans. Repassem com hem arribat a aquest moment.

El passat 2 de febrer Solidaritat Catalana per la Independència presentà al Parlament la Proposició de Llei de Declaració d'Independència i, bastant contra pronòstic, la Mesa del Parlament l'admeté a tràmit el dia 8 de febrer.

L'admissió a tràmit tingué els vots contraris dels diputats del PSC Higini Clotas i Montserrat Tura, del diputat del PP Jordi Cornet, i els vots favorables dels diputats de CiU Núria de Gispert, Lluís Corominas, Josep Rull i Dolors Batalla. Tanmateix els diputats de CiU ja s'afanyaren a posar aigua al vi dient que la Llei no prosperaria perquè quan es debatés al Parlament hi votarien en contra. És a dir, el Parlament debatrà sobre la declaració de la independència per primer cop! Però tranquils, sortirà que no, diuen. Alguns diputats que fan com si parlessin en nom del poble diuen que la llei és il·legal, o que és una frivolitat i que ara no toca.

Mentrestant el President de Catalunya se'n va a negociar a Madrid i torna amb la promesa d'uns milions que ens devien des del 2008 i amb el permís perquè la Generalitat s'endeuti. Ve-t'ho aquí però, que l'endemà s'engega la cafetera i comença a repartir cafè per a tothom. Resulta que totes les comunidades autònomas que ho vulguin podran endeutar-se presentant un pla de viabilitat. I per acabar de tranquil·litzar la parròquia, caldrà que Catalunya redueixi les despeses un 10% per tal que pugui emetre nou deute. O un 12%, o el que els plagui, si els plau. El Govern català es planta i diu que tant no reduiran les despeses. Doncs tranquils, diu la ministra Salgado, si no voleu reduir tant les despeses podeu augmentar els ingressos pagant més impostos a Catalunya.

Què més necessiten el nostre Parlament i el nostre Govern perquè els caigui la bena dels ulls? Quantes vegades més caldrà repetir la mateixa història? Quantes generacions més de catalans haurem de veure com el fruit del nostre treball ens és arrabassat com la cosa més normal del món? Quantes vegades més caldrà que la nostra dignitat sigui trepitjada impunement?

Doncs tinc l'opinió que tota aquesta cantarella ja comença a fer mal a les orelles de tanta gent que fins i tot els diputats del nostre Parlament s'adonaran aviat que, de manera en gran part inesperada i certament no planificada des de moltes de les seves formacions polítiques, ells tenen l'oportunitat de fer un gran servei al seu poble i de passar a la història.

Els nostres diputats s'adonaran que el proper ple per debatre la Llei de Declaració d'Independència pot no ser un pur tràmit que tombi la llei, sinó tot el contrari. Ens trobem en un d'aquells moments d'acceleració històrica en què un votació aparentment intranscendent al nostre Parlament pot significar un tomb històric, un gir cap al camí irreversible de la nostra llibertat.

Crec que cal fer el màxim esforç possible per fer adonar al poble i al Parlament que tenim un Match ball al nostre favor. Cal dedicar-li la màxima concentració i fer una gran campanya de conscienciació. Des d’algunes entitats i formacions polítiques ja s'està començant a fer. Cal que ho fem tots. Cal que se’n parli a tot arreu, a les cases, als debats, als restaurants, a les botigues.

Hem de fer que els diputats del Parlament s’adonin que tenen aquesta pilota de partit i que el poble vol que la juguin i que la guanyin. L’esforç s’ho val. Val la nostra independència.

Ramon Munné

Adherit a Solidaritat Catalana per la Independència

ex-militant de CDC

UN SALT DE GEGANT PER A CATALUNYA

(Article publicat al Butlletí número 11, de Sobirania i Justícia)

El passat 28 de novembre hi hagué una força política que entrà al Parlament per primer cop i amb 4 diputats. Fou un petit pas per a Solidaritat Catalana per la Independència (SCI), però un salt de gegant per a Catalunya!

Crec que aquest és el fet més significatiu de les passades eleccions, un fet pel qual tots els independentistes ens n'alegrem i ens produeix una il·lusió profunda. Perquè es tracta del primer cop que una formació política es presenta a les eleccions amb una pla per obtenir la independència i el compromís de dur-lo a terme i, a més, obté 4 escons. Tot i el silenci mediàtic absolut a què aquesta nova proposta fou sotmesa, obtingué més de 100.000 vots.

El segon fet per a mi més significatiu fou el gran ascens de Convergència i Unió (CiU), nodrit en gran part pels descensos també espectaculars d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i del Partit Socialista de Catalunya (PSC). El descens d'ERC estava més que anunciat, però el descens del PSC, partint com ho feia d'un resultat ja baix, era difícilment pronosticable en la magnitud en què es produí. El significat per a mi és força clar: la gent n'està ben tipa del govern actual i creu que l'opció de CiU és prou seriosa i és la que més fàcilment pot substituir-lo, en el marc de l'actual status quo polític de Catalunya.

Molt bé. I ara quina és la posició que, segons la meva visió de la situació, ha de tenir un independentista. Sembla obvi que serà la de donar suport a qui es comprometi a anar més enllà de l'actual status quo i a fer possible la necessària independència.

Doncs bé, CiU ja ha dit repetidament en els darrers mesos que ells ni proclamaran la independència ni convocaran en aquesta legislatura cap referèndum sobre aquesta qüestió. Han dit que la independència no es la seva prioritat ni ho serà en els propers, pel cap baix, 10 anys. ERC pateix una manca de credibilitat alarmant i, com a molt, repeteixen que volen la independència, però ben bé encara no han ensenyat cap pla per assolir-la. PSC, Partit Popular i Ciutadans volen continuar units dins d'Espanya. I Iniciativa vol... bé encara es pensa que vol (i, més greu encara, que Espanya vol) un estat federal o plurinacional. Reagrupament no ha entrat al Parlament per poc. Ens queda SCI. SCI ens mostra que la independència és possible i ens ensenya com és la millor, i de vegades l'única, solució de tots els problemes que pateix Catalunya. SCI no ens planteja un nou “anar-hi anant” i d'aquí deu anys “continuarem treballant per la independència”. SCI es presenta com una força eficaç amb un pla a curt i a mitjà termini per esdevenir independents.

I estic convençut que aquest és un d'aquells moments de la història de Catalunya en què cal ser eficaços. Ni lleis d'Hondt, ni manques d'unitat ni mil defectes de líders o de tots plegats. No som ni serem perfectes, ni ara ni quan siguem independents. Els fets són que cada cop som més gent conscients de la situació i, per tant, independentistes convençuts. Els fets són, també, que de tots nosaltres, amb totes les dificultats del món, ara tenim 4 diputats al Parlament amb la tasca de proclamar-hi la independència.

Per tant, el que cal és continuar donant suport a la causa des de les mateixes plataformes, associacions, partits que abans i, a més, ara també des dels 4 diputats de SCI del Parlament, com a punta de llança de l'ofensiva que entre tots hem de convertir en definitiva per recuperar la nostra independència.

Per això aquest ha estat un petit pas per a Solidaritat Catalana per la Independència, però un salt de gegant per a Catalunya.

Endavant, tots!

Vegeu-lo també a:

http://www.solidaritatcatalana.cat/opinio/un-salt-de-gegant-1

http://www.strubell.cat/blog/1376/un-salt-de-gegant-article-de-ramon-munne-al-butlleti-num-11-de-sobirania-i-justicia

"SIAU"

Benvolguts amics i lectors. És l'hora dels adeus. Pel que fa a mi, com podeu suposar per les meves entrades a aquest bloc/portal, no penso escriure més al bloc que, encara que ja no és convergent, hi porta el nom. I no vull crear confusió. Em trobareu a "blocs.mesvilaweb.cat/PereSegura". Gràcies pel vostre acompanyament. Cerquem sentit: visquem autenticitat i confiança i vencerem tota por i dependència en el camí vers la pàtria lliure.

Pere Segura

Conseller en Cap...!?

Un nou acte de fe pels convergents que pensen que l'Artur Mas portarà Catalunya a la Independència: li proposa a Duran i Lleida esdevenir Conseller en Cap. (Prenguin nota en especial els convergents gironins, que en el seu Congrés van acordar obtenir estat propi i dissoldre la Federació CiU).

Afirmacions del Sr. Duran, (el Sr. que, en la proclamació del Candidat Artur Mas, recomanava als presents que no collisin l'estelada, un dia, per disfressar-se de timbaler del Bruc i dir que som inependentistes):

ABC 29/11/2010: Sobre la independència:"No forma parte de nuestro proyecto. No vamos a hacer nada que divida al país, y someter a un referéndum a la sociedad catalana es tanto como dividirla" .

"...yo no puedo ser independentista por dos razones: una intelectual y otra sentimental. Por un lado, no lo veo posible porque Europa no lo aceptaría. Y por supuesto, España tampoco; y el camino sería todavía más difícil. Por otro, mi padre sigue viviendo en un pueblecito de Aragón, y mi corazón no puede aceptar que mi padre y yo vivimos en países distintos y que una frontera nos separa.
Europa Press (09/06/2010)
"Duran i Lleida.... reconoció que, aunque "en Cataluña hay un incremento del sentimiento independentista", él no lo siente, pero lo respeta. 
... declaró que "la gran mayoría de los ciudadanos en Cataluña no opta por la independencia, sino por buscar una fórmula de convivencia"

Una entrevista on es parla clar i català

Per visitar-la o difondre-la:
http://www.solidaritatcatalana.cat/noticies/entrevista-a-lopez-tena-als-matins-de-tv3-amb-josep-cuni

López Tena En l'entrevista amb Josep Cuní als matins de tv3